Tin i Dus fan la maleta.

Un banyador, unes xancles, un llibre i roba còmode.

Ai sí: la llibreta.

Diria que ja ho té tot.

- Dus, agafes alguna cosa per abrigar? Diuen que els vespres refresca i tampoc és qüestió que ens hi deixem els pulmons.

- Surfistes en càmera lenta / i a estones van molt aviat / esperen ses ones toveres / això els he sentit conversar.

- Dus, va, no comencis. Hauria de començar a tancar la maleta.

(Després dels períodes d’estrès, Dus sempre es relaxa i deixa que el temps passi ràpidament, talment com un surfista sobre d’una onada encrespada).

- Tin, no et deixis sobretot la llibreta.

- Ja la tinc.

- Ai, et deixo que he d’acabar de treure quatre pèls. Si no ho faig, faré tota sa por i fins i tot les meduses riuran de les meves cames.

- Per cert, he vist que Jaume I va desembarcar a Santa Ponça. Hi anirem!

(Tin té una obstinada capacitat d’anar a la seva, talment com si l’únic important fossin els llibres de política o les ensaïmades plenes de crema).

- Tin, em sembla que hauries d’imprimir les coses per demà.

- Ausâes! Me n’oblidava! Ens veiem demà a les 9. No tardis que farà marejol.

- Idò! No faig mai tard jo!

Tin i Dus pengen. A dormir aviat. Maleta tancada i (gairebé) tot planejat.

Serà, per cert, el primer bac virtual de Tin i Dus.

Tonto (Antònia Font)

La llibreta de Tin i Dus.

Primer diuen que van ser els suports d’argila i una mena de segells per tancar acords comercials i subscriure la propietat de la terra. Simple constància de la feina feta o de la feina per fer. Símbols cuneïformes, jeroglífics i escriptura fonètica transmetien pactes, consolidaven aliances i traslladaven a propis i estranys que allò no era una opinió, una idea o un mite. Allò estava escrit. I punt.

El suport era important, però secundari. Es va començar amb taules d’argila, tabletes de cera i, fins i tot, escorça d’arbre. Probablement també molts d’altres suports i materials, perduts en els racons de la història per culpa de la descomposició o, simplement, de la manca de sentit històric.

Temps més tard, els “ossos de drac” o el bambú s’han canviat pels xips, el teclat o l’electricitat. Suports més volàtils, tot i que creiem com a més duradors. Wittgenstein deia que els límits del llenguatge són els límits del nostre pensament. Hauria d’haver afegit que els límits també es troben en el suport en què escrivim. La dictadura del bolígraf s’ha imposat; el romanticisme de la ploma estilogràfica malda per sobreviure.

Fet i fet, però, l’objectiu es manté: dotar de transcendència les nostres accions i deixar constància del fet. Tin i Dus s’hi afegeixen. Els presentem la llibreta del camí, del “persistir” i del “deixem-ho escrit”. Jean de la Bruyere deia que la glòria o el mèrit d’alguns homes és escriure bé i que la d’altres és no escriure res. Tin i Dus probablement escriuran poc i de forma irregular. Tin i Dus els costarà escriure res que tingui mèrit més enllà de la seva cosmovisió. Algunes vegades fins i tot s’inventaran diccionaris, hi enganxaran fotografies o hi detallaran els temes i els viatges pendents. Escriptura en una llibreta d’un euro comprada a Salardú, entre les muntanyes d’una Vall d’Aran imponent i freda.

Tot plegat, senzillament, per intentar navegar en aquest naufragi que és la memòria.

Cesk Freixas – Avui serem el món.

Tin i Dus amb dos fulls en blanc.

Quan recuperis tots els fragments
d’aquest naufragi que és la memòria,
d’aquests parracs ja no en direm corbates,
d’aquesta espelma ja no en direm llum. “Tot torna a començar”, Mishima.

Dos fulls, el de Tin i el de Dus, dos fulls en blanc. Viatges sense desplaçament escrits per a l’autoconsum i l’adob del futur. Xicotetes frases i sentències que a simple vista no diuen res però que t’estan enganyant: o estàs enganyant. Dos fulls que poden començar a ser escrits a la vegada. O a destemps. Dos fulls volàtils com dos fulles d’un mateix castanyer que aterren en dos carrers diferents. I com dos fulles que, malgrat emprendre vols diferents, compliran amb el mateix cicle: desapareixeran, qui sap on aniran a parar i per la pròxima estació, en vindran de noves. Dos fulls, al cap i a la fi, plens de lletres soltes i desitjos d’abans, d’ara i de després. Fulls plens de paraules de Tin, plens de paraules de Dus. Clar, cert i breu.

Tot torna a començar (Mishima)

Tin i Dus tenen calor.

Tin és un exagerat com pocs i sempre s’avança als esdeveniments. I, a la vegada, jo sóc més cabuda que els meus avantpassats (i ja és dir!). El debat pantalons curts – pantalons llargs ja fa temps que sigué solventat. S’aprovà per unanimitat encara que ací no tenen cabuda ni les majories ni els jocs de suma zero. O lo tomas o lo dejas. Esta decisió en desencadenà tot un altre seguit que vingueren en bloc, en cadena schumpeteriana, com el debat sabatilles – menorquines, camisa – camiseta, etc… I un: No, un professor universitari no pot anar en pantalons pirates. Però un alumne universitari sí! Toma: gol! No, no penseu mai que Tin i Dus podrien tindre una conversa aixina…

Tin i Dus tenen calor. L’aire no corre i fa una ponentà de deu mil dimonis que pareix que ja no ens deixarà massa en pau fins ben entrat Setembre (qui estarà ací en Setembre per a vore-ho? Perquè nosaltres no…I a l’estiu? Perquè nosaltres tampoc…). Aneu per l’ombra, xilla el pare quan ja s’ha fet de nit! No s’havia dit mai!, li dic jo responent a la falta d’originalitat amb ixa mateixa arma tan còmplice i rutinària. L’aire no gira i, mentrestant, anem per feina (gastem bé l’eina!)…

Tin digué que passaria a per mi per a anar a banyar-nos a la mar. Perfecte, a les 7? Fet, a les 7 havia de passar. A la nit digué d’eixir a fer una cervesa a la Plaça. Perfecte, a les 10? Fet pos, a les 10 passava. Preguntes com estes, curtes i en fàcil resposta li han costat ja tres targetes grogues. A la quarta diu el reglament que va la roja però jo crec que no en tinc d’ixes. Me l’hauré de fer prompte que sinó, el dia que la tinga i la puga ensenyar, s’hauran acumulat tantes grogues que canviades per roges faran que Tin perga la temporà. I, de rebot, jo! Encara que, ben pensat, som gent de construir (mira tu: tampoc s’havia dit mai!), de mirar endavant i deixar el passat al seu lloc. Aixina que esperaré que Tin passe a buscar-me per a anar a la mar i, si no passa, no passarà res: visto y no visto! De mi no parlaré perquè preferisc mantindre el meu marcador a 0 -Lista!- i la Teoria de la Compensasió no m’indica un pronòstic massa favorable… Solució: pensar C₂₆=C₁(1+i)²⁵ .

Fa calor (Antònia Font)

Tin i Dus van a la platja.

Tin té dubtes. Fa temps que no agafa la moto i la perspectiva d’haver de triar una motxilla l’atabala. És, cal dir-ho, una situació angoixosa. Sort que Dus va carregada d’una bossa, la ‘tortuga’, que, més enllà d’esvair els dubtes, és capaç d’encabir el poc que volem portar. Poc, però necessari. Anar a la platja és sempre un ritual, banal, poc elaborat, però un ritual al cap i a la fi. “S’amagarà el sol!”. Dus té raó. Hem d’anar per feina.

La platja s’amaga darrera d’un imponent turó, no per la seva grandària, sinó per la sorpresa de topar-te’l de cara, solitari, quan enfiles la carretera general direcció Girona. El camí és agradable. El sol ens acompanya i ens recorda que potser sobrava una capa de roba, agafada a última hora gràcies al record d’un hivern fred i plujós. Dus contempla el paisatge i es perd entre l’horitzó del mar i el tràfec de banyistes i cotxes. Només a vegades Tin l’entreté per ensenyar-li la petita pàtria del cementiri de Sinera –“turons de pins i vinya, pols de rials”, que diu el poeta-, més per descarregar-se de la tensió de la conducció que per proveir a Dus d’una informació essencial que, d’altra banda, ja ha hagut de sentir centenars de vegades.

Després d’un revolt a Sant Pol de Mar, la baixada enfila els seus últims metres. A l’horitzó s’albira la Roca.

El motor de la moto es para en sec. Sota nostra, la platja de la Roca Grossa, just al quilòmetre 665,9 de la Nacional-II, carretera general segons els profans. Un passeig curt ens porta fins l’inici de la baixada cap a la mar. El vent de ponent ens fa témer que la primera passa cap a dins de l’aigua serà més difícil del previst.

Tin i Dus seuen i miren l’horitzó. No és la primera vegada que Tin s’acosta a aquest recòndit espai. És –ho recorda persistentment- la millor zona d’aquesta artificiosa comarca que porta Maresme de nom. Dus ja l’ha trepitjada dues vegades. L’estiu comença. És el primer viatge de Tin i Dus. La primera motxilla. Aquest cop petita. En vindran de més grans.

Al mar, al mar! (Manel)

De bac en bac.

Tot comença un dia qualsevol. De fet, qualsevol dia tot pot començar. No hi ha un pla establert. L’establim segons anem, teixim segons el producte, destruïm segons la voluntat. Ens han ensenyat el camí dels llibres i dels idiomes, han cultivat en nosaltres la rebel·lió del moviment. No podem parar. Cada espai és apte. Tot mitjà de transport és vàlid. Tota comunicació és fructífera. Res ens pot aturar.

El nostre nom és Tin i Dus. La nostra vida s’improvisa tal com raja, flexible i líquida. Acostumem a anar de bac en bac, sabent que tant important és el camí com el destí. Els bacs són moments, instants, grans històries. Fins ara eren bacs volàtils.

Ara els compartirem amb tots vosaltres.

Hi serem.

De bac en bac.

El camí (Sanjosex)